Dol�a �s la sal...

Su�cida't!

siviky — Tue, 23 Jan 2007 01:00:35 +0100

Imagina’t que tens una vida perfecta i, de sobte, et despertes en un hospital. Però el pitjor de tot no és això… sinó que tothom assegura que has intentat suïcidar-te saltant des del balcó!

Aquestes coses costen d’imaginar quan no t’hi trobes. És com intentar imaginar què faríem si ens quedés un mes de vida... Podem imaginar, fer hipòtesis i especular, però la realitat continua sent un interrogant... No tinc intenció de suïcidar-me ni res per l’estil, però volia parlar de Gloomy Sunday, la cançó maleïda.

Aquesta vella llegenda explica que l’any 1933 dos músics hongaresos van compondre una cançó maleïda, Rezso Seress (música) i Laszlo Javor (lletra). Els efectes que produïa la cançó eren tan devastadorament depressius que diverses persones es van suïcidar després d’escoltar-la. Aquests incidents van fer que el govern d’Hongria la prohibís poc després d’aparèixer.

Una dècada més tard, Billie Holiday la va popularitzar de nou sota el títol de Gloomy Sunday. Els suïcidis no van tardar a perpetuar-se per tot el món anglosaxó. Una onada de pànic va envair la població i la seva prohibició no es va fer esperar, aquest cop per la BBC i altres cadenes radiofòniques.

La caja de Kovak deixa al descobert aquesta vella llegenda... Pot una cançó induir al suïcidi? Qui sap... la ment humana és ben complexa. Pel que fa a la cançó em sembla preciosa i de moment he sobreviscut! Us la deixo aquí per si algú s’atreveix... i recomano fervorosament La caja de Kovak, un film una mica surrealista però que obra debat i segur que no us deixa indiferents.

http://www.granjaloca.com/wp-content/archivos/Billie%20Holiday%20-%20Gloomy%20Sunday.mp3

Quan TU plores, ELL riu...

siviky — Sun, 14 Jan 2007 12:00:19 +0100

Hi ha gent que s’alegra de les desgracies dels altres. Bé, en realitat a tots ens van bé, perquè només així ens sentim afortunats. No voldria que ningú em mal interpretés, el que vinc a dir és que basem la nostra sort en relació a la dels altres. Ens comparem constantment. Però no es culpa nostra, des de petits ens ensenyen a ser competitius i ja et diuen coses com “Acaba’t tot el plat de verdura! Mira la teva germana... ella ja s’ho ha acabat” I així en mil situacions i fins a l’edat adulta.

D’aquesta manera creixem comparant-nos. Si el veí guanya 10.000 euros al mes sents la necessitat de guanyar-los, perquè si ell pot tu també... En canvi, si el veí està a l’atur i amb prou feines arriba a final de mes, et compadeixes de la seva mala fortuna i et sents bé. Afortunat. Fins i tot hi ha qui superior..., però això ja seria una altra cosa.

Segur que tothom s’hi ha trobat alguna vegada a la vida.

Un dia estàs trist i ratllat, no tens ganes de fer res, ni tan sols de fingir que estàs bé. I llavors et trobes algun amic, més conegut que amic potser. Ell et pregunta què et passa i et consola una miqueta. No gaire... Només per ser cordial i torna a marxar per on ha vingut. Però quan el veus marxar t’adones que s’ha alegrat d’estar millor que tu, de ser ell qui et consoli i no al revés, i et fa ràbia. Penses que és un pòtol infeliç que necessita la tristesa dels altres per ser alguna cosa. Com més hi penses més ràbia et fa... potser perquè en el fons saps que, algun dia, tu també et vas sentir com ell...

LA FRASE: “Estava trist per no tenir sabates. Llavors, vaig veure un home que no tenia peus i em vaig adonar de la sort que tenia” Mahatma Gandhi

Pel que es veu ens ve de lluny, potser sense comparar-nos perdríem el sentit de les coses, les aspiracions i, qui sap si els objectius. No ho sé... però em continua fent ràbia.

Sabies que... ?�

siviky — Sat, 13 Jan 2007 16:46:21 +0100

¿? Hi ha gent que no pot oblidar. S’han descrit casos de persones capaces de recordar gairebé qualsevol data o fet amb només experimentar-los un cop. Són casos de memòria prodigiosa que acostumen a suposar una tragèdia per qui els pateix. Oblidar es necessari perquè la nostra ment evolucioni.

¿? Quan havien de dir la veritat a un judici, els antics romans, no juraven sobre la Bíblia com es fa a l’actualitat, sinó que ho feien prement-se els testicles amb la mà dreta. D’aquesta antiga costum prové la paraula testificar. NO M’HO INVENTO EEEH!

¿? La hormona denominada corticosterona, que es segrega en moments d’alta ansietat, és la responsable de la sobtada pèrdua de memòria. Aquesta hormona bloqueja la recuperació de la informació fins una hora després de cedir la situació de tensió. Això explicaria, per exemple, que alguns estudiants es quedin en blanc durant els exàmens. Quan es relaxen, el cervell recupera les dades. Llàstima que l'examen ja s'hagi entregat... No crec que serveixi l’explicació per justificar-ho, no?

¿? Un veritable mestre Faquir pot fer coses molt més espectaculars que suportar les punxes d’un llit de claus. Per exemple, pot fer que la meitat del seu cos s’escalfi deu graus més que l’altre meitat (DEU!!), pot aturar el seu cor durant alguns segons o pot reduir les seves constants vitals al mínim entrant en un estat similar al de la hibernació d’alguns animals.

En època d'exàmens qualsevol cosa sembla més interessant que el que toca estudiar, oi? jujujuju

Tenia ra� Freud?

siviky — Wed, 03 Jan 2007 11:36:28 +0100

Jo: He perdut… -mentre aboco els escacs a la capsa de fusta-

Ell: I jo he guanyat!! –s’aixeca i s’asseu al meu costat amb un somriure d'orella a orella-

Jo: […]

Ell: Estàs trista? –em mira encuriosit i jo faig com si no veiés que em mira-

Jo: No, clar que no… -somric per donar versemblança a les meves paraules-

Ell: Però et veig molt seriosa, segur que no?

Jo: Trista no... però em fa ràbia perdre, és normal quan es perd, no?

Ell: Veus!? Per això volia jugar! –s’aixeca d’un salt i s’omple un got de llimonada satisfet-

Jo: Per guanyar? –una mica irritada-

Ell: No. Perquè perdessis i veiessis que no importa perdre…

Jo: Ah… curiosa psicologia la teva, no? –encara semi-irritada per la derrota escaquística-

Ell: O la teva... segons com ho miris.

Jo: Jo no jugava per res més que per jugar, tu, en canvi, jugaves per fer-me una mena de lliçó moral...

Ell: Ohhhhhhhhh – un “oh” irònic d’aquells que fan ràbia- així que només jugaves per jugar?

Jo: Sí, clar...

Ell: No m’ho crec. Sempre es fan les coses per algun motiu... Per exemple, no menges per menjar, menges per viure.

Jo: Però de vegades fas coses perquè et ve de gust i prou...

Ell: Freud no hi estaria d’acord.

No és una d'aquelles converses especials, d’aquelles per recordar. Més aviat és un típic “estira-i-arronsa” entre dos amics... però m’ha fet reflexionar. Vull dir, això de fer les coses perquè sí o per algun motiu. Freud deia que tot el que ens mou a la vida són Eros i Tanatos, és a dir, les pusions bàsiques de sexe i agressivitat. No estic segura fins a quin punt és o no veritat... Creieu que tot el que fem -estudiar, treballar, estimar, menjar...- o fem per "sexe i agressivitat"? Tenia raó Freud?

Un amor de pinya colada...

siviky — Tue, 02 Jan 2007 15:23:26 +0100

Després d’un dinar substanciós, començo la tarda amb la pinya colada sense rom. Encara ara que ja fa unes hores que el vaixell ha salpat del port sento dins meu una bomba d’adrenalina a punt d’explotar, i em venen unes ganes boges de córrer, saltar i cridar d’alegria. Encara me’n faig creus que em toqués el creuer per l’Atlàntic! És ben cert allò que diuen que la vida és una gran ruleta de la sort. A mi que no m’havia tocat res de res en tota la vida, i de cop... Paf! Un creuer per l’Atlàntic en una suite ! L’únic inconvenient és que viatjo sola, però m’és ben igual, a la meva família mai no em nedat en l’abundància, això és l’oportunitat de la meva vida i se’ns dubte l’haig d’aprofitar. I és en aquest precís moment, mentre degusto la frescor de la pinya, quan el veig venir per la coberta, caminant amb elegància i com qui ho té tot controlat. Seu a la taula del cantó i es demana una aigua amb gel. Al cap de deu minuts, es treu les ulleres de sol i llença llambregades entre la petita multitud de la terrassa tot buscant algú. Té un posat nerviós i mira el rellotge repetidament mentre fa picar els dits sobre la fusta de la taula. Em resulta força atractiu. Té els ulls d’un color indefinit, d’un verd-blau molt penetrant, du el cabell per sobre les espatlles, castany i molt llis. Sembla de classe distingida, vesteix d’etiqueta i es veu refinat. Aquest detall em fa sentir un odi incomprensible cap a ell, no entenc ben bé perquè però de cop i volta el miro com un explotador infantil o un prepotent integral. Submisa en els meus pensaments, no m’adono que el vaixell s’ha aturat. Crits i soroll per la coberta, corredisses amunt i avall i molta confusió envaeixen el buc. M’aixeco una mica espantada i observo l’escena intentant de trobar alguna lògica a les circumstàncies, el noi de la taula del cantó em pregunta què passa, estic tan atònita i desconcertada que ni em fixo en l’accent argentí que ha utilitzat. Quan em disposo ha marxar de la terrassa i saber d’una vegada per totes el que està succeint, tres homes amb pistoles sortits de qui sap on comencen a cridar i ordenar als passatgers que s’asseguin a les cadires, jo intento de fugir mig ajupida entre la gent, intentant passar desapercebuda, però un d’aquells insurrectes em clava un cop amb la culata de la pistola, un dolor intens se’m difon com un verí i perdo el món de vista. Obro els ulls lentament, la cara del noi d’accent argentí em somriu. No puc pas tornar-li el somriure ja que de sobte vomito a un canto. El noi parla amb els insurrectes, sembla que els vol proposar alguna cosa, al cap de cinc minuts, sense dir-me un sol mot, m’agafa en braços i acompanyat d’un dels pistolers sortim de la terrassa. Amb pas ràpid recorrem el passadís fins a l’ascensor. Em veig reflectida al mirall i la meva imatge m’espanta, duc la roba tacada de sang i un drap xop al front que em goteja. El noi em mira amb cara de preocupació mentre parla en una llengua que no entenc amb el pistoler. L’ascensor s’atura suaument i arribem a l’infermeria. El noi em diu que estigui tranquil·la, que és metge. Em diposita suaument sobre la taula i m’injecta un líquid que em deixa “grogui”.

Obro els ulls i veig la làmpada de la meva suite. Ha estat un somni? El pensament m’omple de felicitat que ràpidament es substituïda per una migranya dolorossísima. M’incorporo i veig el noi-metge que mira la televisió concentrat, amb les llimes dels dits ressegueixo els punts del cap, se’ns dubte un bon tall, no puc evitar d’arrufar la cara de dolor i fer una petita exclamació, quan em veu, apaga l’aparell i m’explica que han pres el vaixell un grup de guerrillers de Nicaragua, van aprofitar la parada que el vaixell feia a Managua per entrar a mà armada. M’explica que ell és argentí, i sap com funciona aquesta gent, si els seguim la beta no ens faran res. Es diu Marco, ell volia visitar Argentina perquè des que era un nen no hi havia tornat. Parlem durant una bona estona, llavors, m’adono dels prejudicis que puc arribar a formar-me de les persones. M’explica que aquest viatge a estat un regal d’un parent seu que és molt ric. Cap al tard, entra un guerriller amb dues plates de menjar i ens indica que ens haurem de quedar a l’habitació fins que això s’acabi. Ell em diu que la seva suite se l’han quedada els guerrillers i que s’haurà de quedar amb mi. La veritat és que me’n alegro, perquè em sento sola i tinc por.

Ja portem una setmana així. Sembla que el govern Mexicà no pensa fer res per por a les represàlies de les mil guerrilles que tenen al país, ja han mort més de deu persones i li explico a en Marco el que estic disposada a fer per tornar a casa viva. Al principi, ell m’escolta silenciós mentre nega amb el cap, després, diu que potser tinc raó, que les coses no els surten com volen, i s’estan posant molt nerviosos, i no hi ha res pitjor que un home nerviós amb una arma a la mà. Ens posem els salvavides i saltem del balconet de la suite a l’aigua fosca. L’aigua està molt freda. Ell salta primer. Tinc por, estic tremolant i no sé si és de fred o de pànic. Per un moment dubto i el cos em vacil·la. Sospiro amb força i salto. L’aigua és fosca sota la llum de la lluna, i la costa sembla feta per cuques de llum. Després de quatre hores nedant amb el mar un pèl revoltós, arribem a la costa de Mar de Plata, Buenos Aires. Ho hem aconseguit, estirats sobre l’arena de la platja, exhausts, ens besem quasi sense forces, però amb molta tendresa.

Fa dos mesos del creuer per l’Atlàntic, l’empresa Costa creuers ens ha pagat unes vacances a Roma. En Marco encara dorm, quina nit que em passat! Jo em disposo ha començar la meva nova vida al seu costat, tot prenent-me la pinya colada sense rom de cada tarda. M’atanso el cigarret als llavis i aspiro amb placidesa, el fum em penetra al cos com una alenada tendrament verinosa. I mentre contemplo la ciutat que es desperta sota un sol de mandarina em sento tranquila.

Quan vols i no pots...

siviky — Mon, 01 Jan 2007 17:53:36 +0100

Voldria plorar...

Voldria plorar i no puc. No t’ha passat mai que tens moltíssimes ganes de plorar i no pots? I sents un pes, una llàgrima de plom dins el pit, però no pots… Estàs molt trist, tant que no saps com plorar, perquè plorar et sembla massa poc. Quan t’arrenquen un cabell o quan et trepitgen plores discretament, de fet només és una llagrimeta minúscula que ningú veu, la mínima expressió del plorar. Per això quan estàs tant trist no pots plorar, perquè la teva pena és massa gran, tant gran que saps que no en trauràs res de plorar. I t’ho quedes tot a dins, somrius a la gent i fas que no estàs trist, però per dins et sents com una merda, i ningú nota res... Potser algú, que et coneix molt, percep que el teu somriure està enrarit i et pregunta què et passa. A mi sempre em passa, poques vegades estic trista amb majúscules. No és que m’agradi ser falsa, és que no hi puc fer més... És com quan odies a algú i li caus bé. Què has de fer? Òbviament no pots dir-li: “Ei no t’he comentat mai que crec que ets un imbècil integral? Doncs ja ho saps eeeeh”, seria molt descortès. Tampoc cal ensabonar-lo ni res però sí mantenir uns mínims de cortesia. La gent en general i d’entrada cau bé, però és que hi ha persones que no hi poden fer més, que les coneixes i ja veus que són cabrones per naturalesa, que saps que et putejaran. Però per no tenir falsos prejudicis fas com si res i te la foten. Doncs això és com el plorar per dins. Hi ha coses que han d’anar per dins perquè per fora encara farien més mal. Però aquest hipotètic dins també té un límit i si el traspasses tot surt a fora. I llavors es produeixen les situacions inversemblants com quan vas en cotxe amb un amic, un altre conductor et pita o et fa frenar bruscament i tu et poses a plorar desconsoladament. No per allò... sinó perquè besses de merda continguda. I l’altre t’agafaria el volant i et faria parar i fliparia amb tu i la teva estranya reacció. És ben estranya la vida, no?

Assassina de sucre...

siviky — Sat, 30 Dec 2006 16:47:34 +0100

Es va despertar sobtadament. Estava molla d’una suor molt freda i desagradable. Sentia esgarrifances i tremolava, no sabia on era, estava desorientada. Es va tranquil·litzar, va respirar profundament fins que el ritme de les seves palpitacions era acceptablement normal i es va aixecar. Havia somniat alguna cosa horrible, però no podia recordar ben bé què. Sentia una tristesa immensa, la qual atribuïa al somni. Va anar al bany i es mullà la cara. Es mirà al mirall, i tot i ser la mateixa de sempre es veié estranya. Estava immensament nerviosa. Angoixada. Però el pitjor de tot era que no sabia ben bé perquè... va córrer fins al balcó, obrí el finestral i sortí. Feia un fred glacial, ella respirava agitadament i li sortien bafarades de baf per la boca. Tremolava de fred però en aquell moment no sentia res. Ni els crits de la seva mare, ni els cinc graus sota zero. Res. Quan es va despertar estava en una habitació fosca i li arribaven veus, però no podia entendre bé què deien. La porta sobrí sobtadament i va tancar els ulls enlluernada. Va entrar algú, va sentir com li clavava una agulla i com un líquid li recorria les venes del braç. A poc a poc els ulls se li van tancar amb un pes estrany. Quan va tornar a obrir-los estava en una habitació blanca i espaiosa, una de les parets era un mirall immens. No hi havia cap finestra però estava molt ben il·luminada. Tampoc hi havia cap moble ni cap quadre a les parets, només el llit on ella havia descansat. Un llit força ampli i amb els llençols blancs. En una paret hi havia una porta metàl·lica que també estava pintada de blanc. Li va resultar estranya perquè no tenia maneta -no per aquella banda-. Es va aixecar i va haver d’agafar-se al capçal del llit, se sentia marejada i el cos li vacil·lava. Tenia la sensació que feia molt temps que dormia. Anava vestida amb una bata de color blau i es sentia molt dèbil. Lentament, va caminar fins a la porta metàl·lica i va intentar d’obrir-la. Era impossible. Va observar el mirall durant una estona, i va pensar que segur que era un d’aquells que no es podia veure el que hi havia al darrera però, de l’altra banda, sí que la podien veure a ella. Va caminar fins al mirall i s’observà. Estava horrible, i molt més prima. Va apropar-se al mirall i tot fent-se una cova amb les mans va intentar veure que hi havia al darrera. Res, semblava un mirall normal, però estava segura que no ho era. Va tancar el puny i va colpejar-lo amb força, el mirall no es va trencar, ni tan sols va semblar moure’s. Va repetir l’acció amb més força i res. Llavors, la porta metàl·lica es va obrir i va entrar un home de bata blanca , no sabria dir quina edat tenia però era jove. Va somriure i després d’una petita conversa trivial sobre com es trobava va preguntar-li per què ho havia fet. Ella va parpellejar perplexa...

- Fet què?

- Matar a la teva família...

Llavors va caure en un buit fosc i fred... I ja no va veure com venien els altres metges ni com treien el desfibril·lador per reanimar-la.

Perdona'm, no ho far� m�s...

siviky — Fri, 29 Dec 2006 12:53:12 +0100

Ja ho deia Quin Monzó en un article de fa uns quants anys titulat Perdò, disculpar-se és senzill i barat. Ja demanava perdò el Dúo Dinámico -"Perdóname, te lo suplico..."- i en demanen els catòlics a Déu en cada parenostre: "i perdona els nostres deutes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors...". Demanar perdò és un pur tràmit, un acte de relacions públiques. Estic molt d'acord amb ell quan afirmava que quedes la mar de bé i res no t'impedeix, arribat el cas i si les circumstàncies es repeteixen, repetir l'abús, l'assassinat i la carnisseria pels quals ara demanes perdò. Penses, bé... com a molt em tornaran a exigir que demani perdò. Les criatures saben molt bé de què va la cosa. Després d'haver-li buidat un ull al canari amb una agulla de fer mitja, imploren perdò als pares -"Perdona, no ho tornaré a fer!"- i, un cop perdonats, l'endemà li buiden l'altre ull. Quanta raó té en Quim Monzó... que fàcil li va ser al govern d'alemanya demanar perdò després de la guerra mundial, o als txecs per haver deportat tres milions d'habitants en la mateixa guerra, o el govern de suïssa per traficar amb l'or robat als jueus, o a l'expresident de Sudàfrica De Klerk pel "dolor incommesurable" que va causar l'apartheid, fins i tot George Bush va demanar perdò per les víctimes col·laterals de la guerra d'Afganistan. I és que demanar perdò està de moda, però al meu parer, davant d'una mort ja es poden posar el perdò per on els capigui, perquè té ben poca credibilitat.

"Perdò..." és una paraula màgica que emociona, entendreix i amb un fort punt d'empatia. No obstant, també pot ser una paraula mordaç i cruel que s'utilitzi per deixar de banda allò que es fa malament sense cap mena de remordiment.

De vegades em pregunto, sempre té valor un "perdona'm"?

Le Petit Prince

siviky — Thu, 28 Dec 2006 15:06:17 +0100

>> A les persones grans els agraden les xifres. Quan els parleu d’un amic nou, no us en demanen mai les coses essencials. No us diuen mai: “Com és la seva veu? Quins jocs prefereix? Fa col·lecció de papallones?” Us pregunten: Quants anys té? Quants germans són? Quan pesa? Quan guanya el seu pare?” Aleshores es pensen que el coneixen. [...] Són així. No t’hi pots enfadar. Els nens han de ser molt indulgents amb els adults.<<

Sí! Estic llegint El Petit Príncep. No ho vaig fer quan era petita i he decidit de fer-ho ara. De fet, és un llibre ben interessant i digne d’anàlisi. Darrera cada frase s’hi amaga una gran reflexió. És com si hagués estat escrit per dues classes de persones: les que llegiran el que veuen escrit i les que llegiran entre línies, allò que és diu sense dir-se.

El Petit Príncep és una història filosòfica amb èmfasis en la crítica social i el món adult. Un llibre per a nens o, com va dir l’autor, per a adults que en el fons encara són nens.

Agraeixo a l’Alba i la Gemma que me’l recomanessin perquè sinó provablement ja no l’hauria llegit. Merci trugetes! *** =)

Un calaix marginal, un record oblidat.

siviky — Wed, 27 Dec 2006 14:21:04 +0100

T’intentava oblidar. Et volia treure del cap, però només hi eres tu. Ahir, enmig la foscor de la nit, mentre pensava tot això em sentia trista i perduda. Intentava recordar com era la meva vida avanç que tu hi entressis, però no me’n recordava. Llavors intentava imaginar-me com seria la meva vida sense tu, i tampoc podia. Et necessito massa per viure sense tu. Quan et veig, cada dia se’m fa més difícil no poder sentir-te amb mi. Sé que no em pertanys, també sé que no m’estimes i segurament, quan ens creuem, em somrius tendrament com qui somriu a una amiga, sense sospitar que el meu somriure vol anar més enllà. No endevines que la meva mirada és ben diferent a la teva... Potser alguna vegada ho has pensat. Sé que n’estimes una altra, no sé com és ella, però m’he l’imagino molt bonica, i amb un somriure perfecte, mereixedora de tu. Una rival impossible. No sé que és el que busques en una noia, però jo et busco a tu.

Avui al matí m'he posat a ordenar els calaixos oblidats de l'habitació. Parlo d'aquells calaixos marginals que gairebé mai obro i que estan plens de coses insospitades i de dubtosa utilitat. En un d'ells hi he trobat aquest escrit que vaig redactar fa tres anys. M'ha evocat molts records i he decidit recuperar-lo, no tant per bo, sinó perquè m'ha fet tornar a sentir aquells sentiments que fa temps tenia a flor de pell. No recordava ni la persona, ni com em sentia, res de res... Ho tenia ben oblidat, ja era passat. Però m'ha semblat bona idea mirar enrere perquè... no sempre és dolent mirar enrere, no?