Després d’un dinar substanciós, començo la tarda amb la pinya colada sense rom. Encara ara que ja fa unes hores que el vaixell ha salpat del port sento dins meu una bomba d’adrenalina a punt d’explotar, i em venen unes ganes boges de córrer, saltar i cridar d’alegria. Encara me’n faig creus que em toqués el creuer per l’Atlàntic! És ben cert allò que diuen que la vida és una gran ruleta de la sort. A mi que no m’havia tocat res de res en tota la vida, i de cop... Paf! Un creuer per l’Atlàntic en una suite ! L’únic inconvenient és que viatjo sola, però m’és ben igual, a la meva família mai no em nedat en l’abundància, això és l’oportunitat de la meva vida i se’ns dubte l’haig d’aprofitar. I és en aquest precís moment, mentre degusto la frescor de la pinya, quan el veig venir per la coberta, caminant amb elegància i com qui ho té tot controlat. Seu a la taula del cantó i es demana una aigua amb gel. Al cap de deu minuts, es treu les ulleres de sol i llença llambregades entre la petita multitud de la terrassa tot buscant algú. Té un posat nerviós i mira el rellotge repetidament mentre fa picar els dits sobre la fusta de la taula. Em resulta força atractiu. Té els ulls d’un color indefinit, d’un verd-blau molt penetrant, du el cabell per sobre les espatlles, castany i molt llis. Sembla de classe distingida, vesteix d’etiqueta i es veu refinat. Aquest detall em fa sentir un odi incomprensible cap a ell, no entenc ben bé perquè però de cop i volta el miro com un explotador infantil o un prepotent integral. Submisa en els meus pensaments, no m’adono que el vaixell s’ha aturat. Crits i soroll per la coberta, corredisses amunt i avall i molta confusió envaeixen el buc. M’aixeco una mica espantada i observo l’escena intentant de trobar alguna lògica a les circumstàncies, el noi de la taula del cantó em pregunta què passa, estic tan atònita i desconcertada que ni em fixo en l’accent argentí que ha utilitzat. Quan em disposo ha marxar de la terrassa i saber d’una vegada per totes el que està succeint, tres homes amb pistoles sortits de qui sap on comencen a cridar i ordenar als passatgers que s’asseguin a les cadires, jo intento de fugir mig ajupida entre la gent, intentant passar desapercebuda, però un d’aquells insurrectes em clava un cop amb la culata de la pistola, un dolor intens se’m difon com un verí i perdo el món de vista. Obro els ulls lentament, la cara del noi d’accent argentí em somriu. No puc pas tornar-li el somriure ja que de sobte vomito a un canto. El noi parla amb els insurrectes, sembla que els vol proposar alguna cosa, al cap de cinc minuts, sense dir-me un sol mot, m’agafa en braços i acompanyat d’un dels pistolers sortim de la terrassa. Amb pas ràpid recorrem el passadís fins a l’ascensor. Em veig reflectida al mirall i la meva imatge m’espanta, duc la roba tacada de sang i un drap xop al front que em goteja. El noi em mira amb cara de preocupació mentre parla en una llengua que no entenc amb el pistoler. L’ascensor s’atura suaument i arribem a l’infermeria. El noi em diu que estigui tranquil·la, que és metge. Em diposita suaument sobre la taula i m’injecta un líquid que em deixa “grogui”.
Obro els ulls i veig la làmpada de la meva suite. Ha estat un somni? El pensament m’omple de felicitat que ràpidament es substituïda per una migranya dolorossísima. M’incorporo i veig el noi-metge que mira la televisió concentrat, amb les llimes dels dits ressegueixo els punts del cap, se’ns dubte un bon tall, no puc evitar d’arrufar la cara de dolor i fer una petita exclamació, quan em veu, apaga l’aparell i m’explica que han pres el vaixell un grup de guerrillers de Nicaragua, van aprofitar la parada que el vaixell feia a Managua per entrar a mà armada. M’explica que ell és argentí, i sap com funciona aquesta gent, si els seguim la beta no ens faran res. Es diu Marco, ell volia visitar Argentina perquè des que era un nen no hi havia tornat. Parlem durant una bona estona, llavors, m’adono dels prejudicis que puc arribar a formar-me de les persones. M’explica que aquest viatge a estat un regal d’un parent seu que és molt ric. Cap al tard, entra un guerriller amb dues plates de menjar i ens indica que ens haurem de quedar a l’habitació fins que això s’acabi. Ell em diu que la seva suite se l’han quedada els guerrillers i que s’haurà de quedar amb mi. La veritat és que me’n alegro, perquè em sento sola i tinc por.
Ja portem una setmana així. Sembla que el govern Mexicà no pensa fer res per por a les represàlies de les mil guerrilles que tenen al país, ja han mort més de deu persones i li explico a en Marco el que estic disposada a fer per tornar a casa viva. Al principi, ell m’escolta silenciós mentre nega amb el cap, després, diu que potser tinc raó, que les coses no els surten com volen, i s’estan posant molt nerviosos, i no hi ha res pitjor que un home nerviós amb una arma a la mà. Ens posem els salvavides i saltem del balconet de la suite a l’aigua fosca. L’aigua està molt freda. Ell salta primer. Tinc por, estic tremolant i no sé si és de fred o de pànic. Per un moment dubto i el cos em vacil·la. Sospiro amb força i salto. L’aigua és fosca sota la llum de la lluna, i la costa sembla feta per cuques de llum. Després de quatre hores nedant amb el mar un pèl revoltós, arribem a la costa de Mar de Plata, Buenos Aires. Ho hem aconseguit, estirats sobre l’arena de la platja, exhausts, ens besem quasi sense forces, però amb molta tendresa.
Fa dos mesos del creuer per l’Atlàntic, l’empresa Costa creuers ens ha pagat unes vacances a Roma. En Marco encara dorm, quina nit que em passat! Jo em disposo ha començar la meva nova vida al seu costat, tot prenent-me la pinya colada sense rom de cada tarda. M’atanso el cigarret als llavis i aspiro amb placidesa, el fum em penetra al cos com una alenada tendrament verinosa. I mentre contemplo la ciutat que es desperta sota un sol de mandarina em sento tranquila.
![](http://www.bloc.cat/"http://personal.readysoft.es/oborras/petitprincep/3a.gif/")
